Vídeo introductori...

Conte de les tres granotetes

Hi havia una vegada tres granotetes que jugaven davant de casa seva; la mare va sortir de casa, tot veient que les seves filles ja eren suficientment grans per saltar més d'un pam, i els hi va dir:

- Filles meves, jugueu, jugueu; però teniu en compte una cosa molt important: Mai passeu al darrere d'aquells matolls. Ho heu entès?

- Si mama! - Van dir totes tres

En entrar la mare a dins la casa una de les granotetes va dir:

- Què hi haurà darrere dels matolls? - I la segona va dir:

- Anem a veure-ho?

La tercera granota, una granota PRO-ACTIVA, no va dir res. ¡Va sortir saltant a tota velocitat en direcció els matolls! Les seves germanes la van seguir. En arribar a la vora del matoll i obrir-lo per veure que hi hauria al darrere, li va topar per darrere la seva germana que venia amb molta velocitat, i la va fer caure. La tercera va topar amb la segona i van caure les dues. Totes tres granotes van caure fins al fons d'un forat enorme i profund; ple d'aigua i fang.

Les granotetes desesperades van saltar i saltar, cridar i cridar. Però no arribaven a sortir, ni eren escoltades per ningú.

Després d’una bona estona, passava per allà a prop una granota que va escoltar l’escridassada que hi havia darrere els matolls. Va anar-hi i va veure les granotetes en el fons del forat; llavors va sortir saltant a tota velocitat per avisar a la resta de granotes de la vila. Totes les granotes van anar-hi, per veure que havia passat. En veure a les tres petites en el fons del forat va haver gran enrenou, però quan va arribar la més vella va dir:

- Com heu estat tant desobedients? Ja us ho va dir la vostre mare! Mireu el que heu aconseguit!

I totes les granotes van començar a cridar:

- Desobedients, desobedients: Heu desobeït la mare. Mireu que heu aconseguit!

Les granotetes seguien saltant i saltant, amb tota la seva força, per arribar el més alt possible i sortir d’aquells forat maleït...

Les granotes cridaven cada cop més, repetint les mateixes paraules:

- Desobedients, desobedients: Heu desobeït la mare. Mireu que heu aconseguit!

Llavors la granota més vella va dir:

- Sabeu que passarà ara? Doncs que morireu, per desobedients. Com heu pogut fer això a la vostra mare? Morireu per desobedients!

I la resta de granotes repetien aquestes paraules, durant hores i hores.

Es va fer fosc, la lluna treia el cap darrere les muntanyes, el sol se’n anava per l’oest, dient adéu amb els últims raigs violetes..., una de les tres germanes granoteta va fer un últim salt, va relliscar i es va deixar anar al fons del forat que, com era ple de fang i aigua, es va enfonsar i es va ofegar. Mentre aquesta granoteta moria, les seves germanes continuaven saltant i saltant...

La granota més vella va dir:

- Que no ho veieu? La vostra germana és morta, per culpa vostra! Vosaltres l’heu matat amb la vostra desobediència. Ara morireu vosaltres també, heu de morir per dolentes!

Ja estava molt entrada la nit i les granotes continuaven saltant i saltant..., en sortit el sol, just amb els primers raigs de sol, el xivarri dels crits de totes les granotes (sempre escridassant a les tres “desobedients”) es va parar un moment. La segona granoteta va fer el seu últim salt, es va deixar anar al fons del forat i es va ofegar. Això va enfadar més encara a les granotes, totes a l’hora cridaven:

- Mira que has fet: Has matat a les teves germanes. Desobedient, desobedient! Moriràs per dolenta i desobedient!

La granoteta seguia saltant i saltant; ja era migdia i les granotes començaven a tenir calor i cansament, de tant cridar. La granota més vella va dir:

- Anem-nos-en! Aquesta petita criminal te el temps contat, morirà aviat. No val la pena quedar-se i perdre el temps...

Però, just quan marxava la multitud, una de les granotes va dir:

- Espereu, espereu! Mireu, mireu!

La granoteta havia fet un salt molt alt, va aconseguir agafar amb la seva maneta un arrel que sobre-sortia de la paret fangosa, es va impulsar, va caure a sobre d’una pedra que es trobava a la vora del forat i va fer l’últim esforç, l’últim salt, per caure sobre la vora del forat. Havia aconseguit sortir!

Totes les granotes es van sorprendre i van anar a envoltar a la supervivent, assetjant-la amb les seves preguntes:

- Com ho has fet? Com ho has fet? Com és possible?!

La granota repetia:

- Què dieu? No us entenc?

No hi havia manera, la granoteta no entenia res del que li deien, semblava embogida. Llavors la granota més vella va dir:

- Deixeu-la, que no veieu que ja esta a punt de morir? No entén res del que li dieu, esta perdent la vida; deixeu-la morir en pau...

Les granotes van fer el que deia la més vella, ja marxaven i deixaven a la petita granota desobedient, embogida, moribunda..., llavors un altre granota va cridar:

- Espereu un moment! Mireu! Què no ho veieu? No esta boja, el que passa és que, de tant enfonsar-se en el fang, se li han omplert les oïdes de fang. Només li hem de treure el fang de les orelles...

Va agafar una branqueta molt fina i li va netejar les orelles a la granoteta. Llavors li va preguntar:

- Em sents? Com has fet per sortir del forat?

Llavors la granoteta va respondre:

- Et sento be! Com he fet per sortir, dius? He sortit gràcies a vosaltres, al vostre suport, els vostres ànims; heu estat tot aquest temps al meu costat, animant-me, dient-me “¡Ànims granoteta, segueix saltant, continua lluitant per la teva vida, nosaltres estem aquí per recordar-te que la vida és molt important i has de lluitar per viure-la!”. Han estat el vostre suport i crits d’ànims el que m’han ajudat a superar-me i lluitar per viure. ¡Gràcies!

Les granotes van fer silenci, es van mirar unes a les altres i van aprendre una cosa molt important...

Quan al teu voltant hi han paraules que fereixen o paraules que no saben dir correctament lo meravellosa persona que ets, llavors és el moment de:

ESCOLTAR EL QUE NECESSITES ESCOLTAR

SOM PERSONES MERAVELLOSES, SOM HUMANS (III)

No te des por vencido (almafuerte)

No te des por vencido

ni aún vencido,

no te sientas esclavo

ni aún esclavo;

trémulo de pavor,

piénsate bravo

y arremete feroz ya mal herido.

Ten el tesón

del clavo enmohecido,

que ya viejo y ruin

vuelve a ser clavo;

no la cobarde intrepidez del pavo

que emaina su plumaje al primer ruido.

Procede como Dios

que nunca llora,

o como Lucifer

que nunca reza,

o como el robledal

cuya grandeza,

necesita del agua

y no la implora...¡

Qué muerda y vocifere vengadora,

ya rodando en el polvo, tu cabeza!

Un conte africà: Niti i el lleò